Per a què intentar fer-ne metàfora

del que ja és metàfora?

Del que ja és vidre que d’electricitat o mitja llum forada fins l’obscuritat del melic

ara tot n’és………                          fosc fosc fosc

Tot gira en torn al meu melic.

Tot naix només per a clavar-se al fons del meu melic que no te extrem ni envà

(Quant en và a dintre.

…com de sufocant fer digestió)

Quina metàfora, quin invent?

per al que ja es deixa veure metàfora a l’ullada

Com si fos símbol per amagar

Com una senya que es riu del cec

i per suposat no sóc cega ni sóc cap misteri

Quina disfressa, doncs, per a més de dos cossos que dormen aïllats?

I un, que n’es despert, observa el seu somni quasi des de tan lluny com d’aquí al fons de l’Oceà…

però és aquest qui roman al fons.

I observa com si de baix l’aigua veiés el Sol i es clavés aigua salada pel nas obrint els ulls com órbites per veure més misteris velats i, sobre tot, més colors i  més mentides, cel, núvols i fulles verdes amb blanc i una farola groga i un 1993 escrit amb blau i negre (ESCRIT-AMB-BLAU-I-NEGRE. I tant ben escrit.)

Què ridícul és ofegar-se quan fas peu a una piscina que sents Oceá…

Què ridícul és ofegar-se quan tot gravita en torn al teu melic.

 

 

 

 

 

Ímprobe discernir-ne  d’un só real el que resona al meu cervell,

inventant-se malsons (poseïda per la son) en vida,

i una veu que sempre brama, em crida.

I jo li cante cançons,

i del cúmul m’ensorde.

Ara que he conviscut amb l’espant,

com si aquest fos meu amant

ja li sé besar els llavis…

Quan la còpula?

Quan l’orgasme?