Del meu mal d’ull

crits recull-ne

ja no en sé escriure

posa l’orella o les dents

llet podrida, pits, llàgrimes putrefactes (horror als quatre vents)

mescla infecta de covardies, de taques de sang, merda i cendra

sabor amarg cobert d’hedra

No tinc somnis

per dins buidor,  inert, desert,

s’escapen manigues blanques

Quin assossec

si em trobessin inert

escriuria, sabent certa per fi l’última lletra per tot el que estimo

i especialment pel que no m’he atrevit a estimar -que es el mateix- al menys si a la ment

Ja per fi, quin alleugament a l’ánima

si em trobessin morta

inexistent, només les paraules em rellevaren, un record més afable del que vaig ser realment

Ja no hi puc tornar enrere i convertir-me en glaçò

Ja no hi puc tornar enrere i anihilar la mania

Quin assossec, descansant la pena que ja hi deuria nombrar

Tots els mals que he pogut fer

productes del deliri

no mai els podré desfer

 

 

 

 

 

Vaig deixant senyes

respostes, al que pot ser ningú es pregunte

Desordeno mentre ordeno, els troços de mi i el que les teves mans toquen del que ja n’está trencat,

no en queda, o si en queda, no madurará mai

a la fruïta vermella que pot ser de tota manera, et faria vomitar

Molts noms els que m’he posat i cap d’ell encaixa amb aquest mal de cap,

m’abandono al camp del temps que em grava raïms al rostre,

m’abandono a un amor inacabat

més desitjat, més desitjat

Vaig perdent la gana

Vaig perdent retina i mucoses bucals

Tanta por a la pérdua,

tantes morts a les que plorar

i no m’oblide de la meva

M’arrossega la mandra pels dits dels peus

i em pesen els braços

com a salvatge cansat jo camino, pels corredors de la pena,

mascle el dia, femella d’abulies la nit, pels corredors de casa teva

i dintre les cavitats del meu nas de nena, la mucositat de la gana mai satisfeta

com a salvatge amb maldat jo estimo, rebuda l’esquela, ferida l’esquena

i dintre les casualitats, futurs no compostos, traïcions mossegades,

desfes-te de mi, tu que pots desferme

abans que m’arrossegue la nit

 

 

 

 

 

 

 

Sóc musa de les tristeses

d’un misteri de nicotines, com a molt

Bellesa infecta, engrogida pel temps i les morts

Fou la cadira musa, no jo

la lámpada, el vermell del vellut on es sentava l’Art i una vida sençera, muses les paraules de la teva Biblioteca

Muses les cortines, demanant que sota llums oniriques m’uses com a dent que peca devorant ví i melacotó ja magre

res mor a la memòria  ningú conscient que hi som dintre miratges

La veu ja dissolta al orgànim entre cançons, còndols,  Musa.

Fou la veu que m’embolicava als llençols,

la veu embolicada entre altres, Musa.

Enmarcada jo a una preciosa imatge d’un retrat al que no apareixo

d’una joventut inventada, només jo sé que no mereixo

inmóvil

inert, de fet

El teu retrat n’es la meva imatge

No tinc rostre des de poc abans de coneixer-te,

mes usa’m i crea’m a l’altura d’una Beatriu.

No en queda més de mi que el que reviu quan em recordes.

 

 

Del que descriu l’absència

ment afora tot és viu,

dolor endogàmic

dintre un espai endogàmic

si preguntes per mi tot és negre

que és que tu comprens l’endogàmia

dintre un espai mort

per mi i per ell

no et vull ni a tu ni a mi

no et vull ni a tu, ni a tu

ni a mi

no en comprenc les paraules perque estic malalta

no entenc el meu aspecte i rebutjo els miralls

no entenc més que les imatges que no s’assemblen a mi, dones belles

que no em parlen a mi, em prenc jo d’elles

rebutjo les finestres que em porten a enlloc

rebutjo tota vida i combrego amb la dissort

 

 

 

 

Pot ser n’escriga sobre espais d’entre pas i pas

i no pertanya més que a ma casa

i no als carrers

o als llits dormits,

usats,

suats,

follats

voldria escriure’t

o dirigir-me

al fictici del teu jo

que m’he creat

només per mi, per fi, per mi

per mi

per fi    – dir-te –

que jo ja n’estic dormida,

usada,

suada,

follada

per tantes voltes m’han estimat  i m’en he sortit, que em vull per mi sola

ja n’estás dormit,

usat,

suat,

follat

per quantes vegades que t’han estimat, jo t’he odiat

i voldria ferir-te, que no estimar-te

llastimar-te

mai no m’has vist la crueltat

que m’anida a l’espurna dels ulls

no m’has provat la maldat

que m’amara la llengüa i busca la teva

 

 

cap baix

si de cap baix

d’on surt tota aquesta joïa

del magma

cremant i dolç

si de cap baix, meua ánima capbaixa

més la llengüa demana viscositats

baixar-me el cap al terra o a la terra les mans